Ressenya crítica de
El convent (Rex Mundi),
Emili Gil és un escriptor que es mou amb
destresa en els marges de la literatura catalana, explorant temàtiques sovint
menystingudes, però plenes d’un potencial literari, simbòlic i filosòfic molt
concret que habitualment no trobem a les llibreries (des de 2014 optà per
l’autoedició i sortir del sistema convencional de distribució).
Amb un estil que oscil·la entre el lirisme
més suggeridor i el relat descarnat, les seves obres solen desafiar les
convencions genèriques per establir un diàleg profund amb el lector. El
convent (Rex Mundi), publicada com a part d’una tradició literària d’estil
dinàmic, propera al pulp, que barreja terror gòtic (res de sang i fetge)
i introspecció psicològica, és un testimoni d’aquesta versatilitat.
La novel·la s’emmarca en un espai tancat,
opressiu i inquietant, un convent que no només funciona com a edifici físic,
sinó també com a metàfora de la repressió, la decadència i la fragilitat
humana. En aquest escenari, els personatges lluiten contra forces internes i
externes que posen a prova les seves creences, la seva ètica i la seva salut
mental.
Aquest text s’endinsa en els aspectes
centrals de l’obra, explorant les dimensions temàtiques, simbòliques i
estilístiques que fan de la novel·la una obra remarcable.
Sinopsi
i context: Un relat de claus gòtiques amb una veu pròpia
El convent (Rex Mundi) segueix la
història de diverses monges d’un convent aïllat, que a poc a poc es veuen
atrapades en una espiral de paranoia, superstició i decadència moral. L’espai,
ubicat en un indret incert que recorda paisatges de la Catalunya interior, però
que l’autor situa a la comarca d’Àiled (una geografia personal i imaginària que
Gil ha desenvolupat amb amplitud al llibre La Sénia extraordinària)
esdevé un microcosmos en què les jerarquies religioses, i també les militars,
són desafiades per tibantors internes i per unes forces desconegudes que no
comprenen, aparentment sobrenaturals.
Els esdeveniments es desencadenen a partir
del sojorn temporal d’una arqueòloga, resident temporal al Convent de Santa
Escolàstica, un escamot de soldats establerts en un campament proper, i un
parell de membres del Servei d’Intel·ligència del Vaticà, que actuen com a
catalitzadors per a revelar les esquerdes, disfressades de mites i llegendes,
que ja existien en aquesta comunitat tancada.
El relat no segueix una estructura lineal
convencional, sinó que alterna diferents perspectives i línies temporals, per a
construir una narrativa fragmentada, deliberadament desconcertant. Aquesta
fragmentació, que evoca tècniques de la novel·la modernista, intensifica la
sensació d’angoixa i desorientació, posant el lector en la mateixa posició que
els personatges.
La novel·la s’inscriu en la rica tradició
de la literatura de suspens i misteri, bevent de clàssics com El nom de la
rosa, d’Umberto Eco, o Carmilla, de Sheridan Le Fanu, però també es
distancia d’aquests precedents per incorporar elements específicament catalans.
El mateix edifici del convent, per exemple, a més a més de ser un antic
monestir que conté claus i imatges gòtiques, també és un reflex de les tensions
històriques i culturals de Catalunya, amb una atenció particular pel que fa a
la vinculació amb la religió i les seves institucions.
Anàlisi
temàtica: Religió, poder i decadència
Un dels temes centrals de El convent
(Rex Mundi) és la relació ambigua i complexa entre la religió i el poder.
L’obra retrata la vida ordinària d’una comunitat de religioses que, a poc a
poc, passa de ser un espai de santedat i ordre, a convertir-se en un lloc de
corrupció, hipocresia i, fins i tot , depravació. Les monges que hi viuen són
dones de debò, i estan lluny de la idealització catòlica; es presenten com a persones
profundament humanes, amb febleses, pors i desitjos que desmenteixen la seva
presumpta vocació espiritual dogmàtica.
Aquesta crítica a les institucions
religioses no és un atac frontal, sinó una exploració subtil i matisada de com
el poder —en aquest cas, el poder religiós, i també el militar— corromp
inexorablement les persones i, al mateix temps, com el poder pot ser corromput
per les dinàmiques humanes. El Convent de Santa Escolàstica, en aquest sentit,
esdevé una metàfora de la societat mateixa: una estructura destinada a mantenir
un ordre, que s’acaba convertint en una presó per als seus habitants, com
sovint passa als hospitals o a les residències d’ancians.
Un altre tema recurrent és l’aïllament,
tant físic com psicològic. El convent està situat en un indret remot, envoltat
per un paisatge inhòspit de les Muntanyes Negres que subratlla la sensació de
claustrofòbia. Aquesta geografia, en principi un escenari bucòlic, de fet és un
mirall de l’aïllament interior dels personatges. La seva incapacitat per
connectar amb el món exterior es converteix en una metàfora de la seva
desconnexió amb ells mateixos i amb Déu, un tema que emmarca les crisis
espirituals que experimenten.
El convent (Rex Mundi) aborda la lluita
permanent entre la fe i la superstició. Moltes de les accions dels personatges
són impulsades per creences irracionals, que sovint es presenten com a
substituts d’una fe que ha perdut la seva força. Aquest tema està especialment
ben desenvolupat en l’ús de símbols i rituals, que tenen un doble significat:
mentre que per a alguns personatges representen la connexió amb allò oficialment
sagrat, per a altres són una font de paganisme i rebel·lió.
Anàlisi
estilística i narrativa: entre el lirisme i l’opressió
El convent (Rex Mundi), d’Emili Gil,
destaca per un estil literari que oscil·la entre el lirisme evocador i una
cruesa gairebé asfixiant. Aquesta ambivalència estilística contribueix a
mantenir el lector en un estat de tensió constant, alhora que s’alimenta de
recursos pròxims tant a la literatura gòtica com a les tradicions modernes de
la narrativa psicològica.
1) Llenguatge:
bellesa i tenebres
Gil demostra una gran destresa a l’hora de
descriure els escenaris i les emocions dels personatges amb una riquesa lèxica
que resulta captivadora. Les descripcions del convent, dels passadissos foscos
i de les cel·les humides, es carreguen d’un simbolisme opressiu que
transcendeix la mera funció descriptiva. Per exemple, la llum que es filtra
pels vitralls tacats de brutícia esdevé una metàfora de la fe deformada,
suggerint com la puresa es veu distorsionada per la decadència humana.
Al mateix temps, l’autor juga amb el
contrast entre la bellesa i l’horror. En moments crucials, utilitza imatges
líriques per a descriure escenes de gran intensitat emocional o, fins i tot, de
violència o mal gust. Aquesta dicotomia no només atrapa el lector, sinó que
també crea una sensació d’inestabilitat, com si allò que és bell pogués
transformar-se en quelcom monstruós en qualsevol moment. Aquest ús del
llenguatge com a eina de doble tall situa la novel·la en una tradició literària
que recorda tant Edgar Poe, com les obres més fosques de Caterina Albert (Víctor
Català), i també l’humor negre d’Ambrose Bierce, amb pinzellades de Paul Éluard.
2) Descripció
i ambientació
Un dels punts més forts de l’obra és la
seva capacitat per construir atmosferes. Cada descripció d’espais, sons i olors
contribueix a la immersió del lector en un món tancat, opressiu. L’atenció als
detalls és minuciosa, però mai excessiva; cada element narratiu té un propòsit
clar dins de la història. Per exemple, les mosques grosses que apareixen pertot
arreu, o la cafetera que no funciona correctament, són uns motius recurrents
que simbolitzen l’amenaça externa i la fragilitat de les estructures internes.
Aquest domini de l’ambientació no es
limita a la dimensió física, sinó que s’estén a l’ambient psicològic. La
novel·la construeix una atmosfera de paranoia creixent, que es reflecteix en
les interaccions dels personatges i en la manera com interpreten els
esdeveniments que els envolten. Aquesta fusió d’ambients físics i emocionals és
una de les grans virtuts de l’estil narratiu de Gil.
3) Estructura
narrativa: fragmentació i ritme
L’estructura de El convent (Rex Mundi)
és deliberadament fragmentària, amb salts temporals i canvis de perspectiva que
contribueixen a generar una sensació de desorientació en el lector. Aquest
tipus d’estructura no és casual, sinó que reflecteix el caos intern dels protagonistes
i la ruptura de l’ordre, a partir d’uns fets inesperats.
Els capítols curts i les frases de vegades
abruptes contribueixen a mantenir un ritme narratiu àgil, tot i la densitat
temàtica de l’obra. Aquesta dinàmica genera una lectura que és alhora absorbent
i incòmoda, ja que el lector es veu constantment arrossegat entre moments de
calma aparent i esclats de tensió.
L’ús del punt de vista múltiple permet a
l’autor explorar la subjectivitat dels diferents personatges i les seves cavil·lacions,
algunes assenyades, d’altres contradictòries, i encara d’altres irracionals o a
frec de l’absurd. Aquesta tècnica no només intensifica la intriga, sinó que
també convida el lector a reflexionar sobre la fiabilitat de les seves pròpies
percepcions.
4) Diàlegs
i monòlegs: veus fragmentades
En general, els diàlegs són directes,
breus i molt expressius. Sovint es presenten carregats de subtextos, amb disputes
no resoltes que emergeixen en converses aparentment banals. Això s’adiu amb
l’atmosfera de repressió emocional i secreta que domina els entorns on es mouen
els personatges.
En contraposició, els monòlegs interns
dels personatges són més extensos i revelen la seva complexitat psicològica.
Aquests monòlegs, carregats de dubtes, temors i desitjos reprimits, s’utilitzen
com a eines per aprofundir en els conflictes interns.
Anàlisi
dels personatges: figures de llum i ombra
Els personatges de El convent (Rex
Mundi) són tan importants com l’espai que habiten. Cadascun d’ells aporta
una peça essencial al mosaic de tensions i conflictes que defineix la novel·la.
1) L’arqueòloga: la protagonista
involuntària
El personatge principal, tot i que no
apareix fins a la pàgina 53, Eugènia Marfino, una jove arqueòloga, actua com a un
eix narratiu i simbòlic. Aquesta elecció reforça la seva funció com a figura
universal, representant el conflicte intern que qualsevol lector pot
reconèixer: la confrontació entre allò que s’espera de nosaltres i els impulsos
més íntims.
La seva trajectòria al llarg de la
novel·la reflecteix un procés de descomposició psicològica, que es veu
exacerbat un context extraordinari, aclaparador i claustrofòbic. Els seus
pensaments íntims, sovint carregats de dubtes i culpa, constitueixen una de les
parts més poderoses de la novel·la.
2) Els antagonistes morals: el poder
religiós i militar
Diversos personatges exerceixen funcions
de poder (Sor Patrícia, el capità Hernàndez), representant diferents graus de
corrupció i hipocresia. L’arquebisbe De Vaux, per exemple, un home de maneres cordials
i ponderades, però amb una agenda oculta, és un antagonista subtil però
inquietant. La seva habilitat per manipular els altres sense trencar les regles
visibles del dogma el converteix en una figura d’una complexitat fascinant.
En paral·lel, altres personatges (el bisbe
Flavio Giordanino, Sor Lucía, Sor Leila, el cardenal Adolfo...) mostren un
ventall de reaccions davant l’autoritat: des de la submissió acrítica fins a
l’oberta rebel·lia. Aquesta diversitat en les respostes exhibeix la pluralitat
de reaccions humanes enfront del poder i la repressió.
3) Els personatges femenins: una presència
constant
A la novel·la, els personatges femenins
tenen un paper crucial, ja que acostumen a actuar com a forces invisibles que
alteren l’ordre establert (paradoxalment, les pròpies monges). Aquestes figures,
d’una banda, representen la submissió a unes regles imposades i a la creença
cega en una història manipulada des dels orígens, i de l’altra banda, manifesten
els anhels de transgressió i alliberament.
Valoració
crítica i impacte cultural: més enllà del gènere
El convent (Rex Mundi), d’Emili Gil,
es consolida com a una obra literària que transcendeix els límits del gènere de
terror, establint-se com un text polifacètic que combina elements gòtics amb
reflexions filosòfiques i culturals profundes. La seva complexitat temàtica i
estilística permet diferents lectures, des d’una exploració de l’aïllament
psicològic, fins a una crítica a les estructures de poder, que el converteixen
en un llibre singular.
1) Un
exemple brillant de literatura de sèrie B amb ambicions altes
El concepte de literatura de sèrie B, o de
fil i cordill, sovint associat amb obres considerades «menors» o de consum
ràpid, es veu redefinit per l’aproximació de Gil. A El convent (Rex Mundi),
els elements típics del terror gòtic —com els espais aïllats, la tensió
psicològica i els conflictes sobrenaturals o suggerits— són utilitzats no com a
una finalitat en si mateixa, sinó com a eines per a explorar temes humans
universals. Així, l’obra es converteix en un exemple brillant de com la
literatura de gènere pot ser un vehicle perfecte per a narratives profundes i
suggeridores.
A més, Gil evita els clixés del terror més
explícit, substituint el gore (sang i fetge) per una subtilesa
atmosfèrica que apel·la a la imaginació del lector. Aquesta decisió estilística
enriqueix l’obra i la fa més rellevant per a un públic divers, incloent-hi
aquells que no són habituals del gènere. És precisament aquesta hibridació
entre el gòtic clàssic i una sensibilitat contemporània el que situa l’obra en
un espai únic dins de la literatura catalana.
2) Contribució
al panorama literari català
En un context literari sovint dominat per
narratives històriques o introspectives, El convent (Rex Mundi), trenca
els motlles, oferint una perspectiva diferent que revaloritza el gènere fantàstic
i el vincula amb el patrimoni cultural propi. Els paisatges, la llengua i les
referències subtils a la història, així com les tensions locals, creen una obra
que, tot i inscriure’s en la tradició internacional del fantàstic, manté una
identitat clarament nostrada. A diferència de la majoria d’obres del gènere,
que d’habitud adopten un marc anglosaxó, o bé globalitzat i globalitzant, Gil
incorpora elements específicament catalans en la seva ambientació, llenguatge i
simbolisme. Aquesta localització aporta una nova dimensió i enriqueix la
tradició literària catalana, que rarament ha abraçat el terror com a forma
d’expressió, llevat d’obres puntuals com La xucladora, de Joaquim Ruyra,
o escriptors singulars com Joan Santamaria.
A més, l’obra desafia el lector a
reconsiderar la seva relació amb la religió i les institucions que la
representen. Aquest aspecte és especialment significatiu en un context cultural
com el català, on la religió ha tingut un paper històric complex, barrejant-se
amb la identitat nacional i els conflictes polítics. Així, el llibre pot ser
llegit tant com una crítica universal a les jerarquies, com un comentari
específic sobre les experiències catalanes amb aquestes institucions. Aquest
enfocament psicològic afegeix profunditat a una narrativa que, en altres mans,
podria haver-se quedat en la superfície.
El punt de vista local no limita gens l’obra
a un públic concret. Les temàtiques universals —la lluita entre fe i raó, la
fragilitat de la moral humana i l’impacte del poder sobre l’individu— fan de El
convent (Rex Mundi) una obra que pot ser apreciada per lectors de qualsevol
context cultural.
3) Recepció
crítica i significat contemporani
La recepció crítica de El convent (Rex
Mundi) ha estat diversa, amb alguns lectors aplaudint la seva profunditat i
originalitat, mentre que d’altres l’han percebut com un text un pèl superficial.
Aquesta divisió és comprensible, ja que l’obra requereix un lector atent, sense
prejudicis, disposat a endinsar-se en la seva prosa, que sembla senzilla però que
és complexa, i en les seves múltiples capes simbòliques de significats, significants
i missatges subliminars (referències als càtars, als templers, al misteriós cas
de Rènnas del Castèlh, per exemple). No obstant això, és precisament aquesta
exigència el que converteix la novel·la en una experiència literària memorable,
perquè la complexitat, que per a alguns és un punt fort, pot resultar un repte
per a d’altres que esperen una narrativa més directa. Aquesta ambivalència ha
fet que El convent (Rex Mundi) sigui una obra que divideix opinions,
però també l’ha convertida en un text idoni per a debats literaris.
Cal ressaltar la seva capacitat per
combinar un estil literari ric amb una narrativa de suspens que manté el lector
atrapat fins al final. L’atenció al detall en la creació d’atmosferes i
personatges ha estat especialment ben valorada, així com la profunditat temàtica
que transcendeix les convencions del gènere.
En un context contemporani, el text
adquireix una significació addicional. La seva exploració de temes com la fe,
la moralitat i l’aïllament ressona alt i fort en un món marcat per la
desconnexió i la crisi de les institucions tradicionals. A més, el llibre es
pot entendre com un comentari sobre la debilitat de les estructures i
agrupaments humans enfront de forces que escapen al nostre control, ja siguin
externes o internes.
A nivell temàtic, l’obra no es limita a
explorar les pors externes —el desconegut, el sobrenatural— sinó que també
s’endinsa en les paüres internes, aquelles que sorgeixen de la culpa, el dubte
i la incertesa de la condició humana. Aquest enfocament psicològic afegeix
profunditat a una narrativa que, en altres mans, podria haver-se quedat en la
superfície.
4) Una
comparativa amb altres obres del gènere
Comparar El convent (Rex Mundi) amb
altres obres posa de manifest les seves singularitats. Mentre que textos com Dràcula,
de Bram Stoker, o Els habitants de la casa deshabitada, d’Edgar Neville,
utilitzen el sobrenatural per a crear
una tensió explícita, Gil opta per suggerir més que no pas mostrar. Aquesta
subtilesa connecta més amb l’obra d’autors com Richard Matheson, Robert Bloch,
Stephen King, o bé Shirley Jackson, especialment a Sempre hem viscut al
castell, en les narracions dels quals el terror sorgeix de les relacions
humanes i l’entorn que els rodeja, més que no pas de forces sobrenaturals
directes.
Alhora, l’ús de l’espai en El convent
(Rex Mundi) recorda el paper central de la mansió en obres com Els
misteris d’Udolfo, d’Ann Radcliffe, o L’ensorrament de la casa Usher,
d’Edgar Poe, tot i que Gil aconsegueix catalanitzar aquest recurs, situant-lo
en un context que es percep local i autèntic.
5) L’impacte
cultural de l’obra
El valor cultural del llibre no es limita
a la seva contribució literària. En posar el focus en una institució tan
carregada de simbolisme com un convent, Gil fa una aportació significativa al
debat sobre el paper de la religió en el món contemporani. Aquesta obra
s’alinea amb una tradició de narratives que qüestionen el poder i la moralitat,
però ho fa des d’una perspectiva única que reflecteix la riquesa del bagatge cultural
i artístic de Gil.
En un món on les qüestions de fe, moral i
poder continuen essent temes d’actualitat, El convent (Rex Mundi) retrona
amb força. La seva exploració de l’ambigüitat i la feblesa humana reflecteix un
moment històric en què les certeses es qüestionen constantment, tant a nivell
individual com col·lectiu. En aquest sentit, l’obra de Gil no només és un
reflex del seu temps, sinó també una advertència i una invitació a la reflexió.
A més, la novel·la és un testimoni de com
la literatura contribueix a mantenir viu l’interès pel gènere de terror en una
llengua minoritzada com és el català. El convent (Rex Mundi) és una
prova que el fantàstic no ha de ser necessàriament un gènere d’importació, sinó
que pot arrelar-se en la realitat cultural pròpia per esgrimir una experiència
genuïna i rica.
Així, doncs, la novel·la reivindica els
gèneres, tan menystinguts per la crítica oficial, com a una eina vàlida per a explorar
els temes més profunds i complexes de l’univers. La seva influència es perceb
en l’interès creixent per narratives que combinen les variants literàries amb
una introspecció humana.
Conclusió:
Una obra indispensable dins del pulp contemporani
El convent (Rex Mundi), d’Emili Gil,
és molt més que una «novel·la ràpida de factura i lectura improbables», com
defineix el propi autor a la portada del llibre. És un viatge per la foscor de
l’ànima humana que proposa una reflexió sobre les estructures de poder, i un
exemple magistral de com, mitjançant els gèneres, es poden sondejar els
aspectes més essencials de l’existència. Amb una ambientació captivadora, uns
personatges complexos i una prosa d’una bellesa inquietant, aquesta obra no
només destaca en el cercle estrictament català, sinó que també es mereix un
lloc d’honor en el gòtic contemporani.
En un context més ampli, l’obra permet ser
contemplada com a una resposta a les tensions modernes entre tradició i
modernitat, religió i secularització. Aquest combat, que travessa tota la
novel·la, que incomoda i desafia, és una de les raons per les quals el
llibre continuarà essent rellevant, més enllà de les modes i les tendències
literàries passatgeres.
En última instància, El convent (Rex
Mundi) ens convida a sospesar el paper de la fe, la moralitat i l’aïllament
en un món cada vegada més incert, essent així un text tan aterridor com
necessari.
Marta
Arnau i Pla
Ripoll,
dilluns 16 de desembre de 2024
